Després d’haver escrit el post sobre l’opinió de Dan Pallota (EUA, 1961) sobre com la nostra manera de pensar respecte a les organitzacions sense ànim de lucre és part de la culpa que aquestes es trobin lluny d’aconseguir els seus objectius, m’agradaria donar la meva valoració personal sobre el debat que planteja.
Aquí pots llegir l’article sobre Dan Pallota i veure la seva xerrada TED.
Independentment que hi estiguem d’acord o en desacord, totalment o parcialment, el que no deixa cap dubte és que el que planteja Pallota no deixa indiferent i obre la porta a un debat molt interessant, i per tant beneficiós, tant per al sector com per a nosaltres com a societat.
No tot es pot monetitzar
Un dels punts que més comparteixo és la seva afirmació que no totes les coses es poden monetitzar i valorar econòmicament. El sector lucratiu pot satisfer una bona part de les nostres necessitats, però hi ha coses com l’amor, la dignitat, el fet de sentir-se valorat o respectat, i el fet de poder riure i somriure, que són necessitats comunes a tots els éssers humans i que especialment el sector no lucratiu s’encarrega de proporcionar.
Per això, quan fas una donació, que segons la seva definició es tracta de donar alguna cosa a canvi de res, segons la meva opinió sí que reps alguna cosa, perquè, en termes de mercat, en definitiva estàs comprant alguna cosa encara que no sigui per a tu: estàs comprant el somriure d’una altra persona, la millora de la seva situació encara que només sigui durant uns segons, i encara que sigui sentir-te bé durant 5 segons, o almenys no sentir-te tan malament com si no ho haguessis fet: sí que reps alguna cosa a canvi.
I aquí tenim un problema, pensem que no ens hauríem de sentir bé per ajudar perquè aleshores sembla que l’acte solidari deixa de ser altruista, i per tant deixa de ser solidari. Però no hi estic d’acord, pots sentir-te bé, almenys durant cinc segons. Això no vol dir que fent una donació hàgim solucionat el problema o que ens deslliuri de la nostra part de culpa de gaudir d’un benestar basat en la misèria dels altres, però almenys és millor haver fet una donació que no pas no haver-la fet.
Rentat de cara
Com quan critiquem grans personalitats, empreses, magnats, artistes, etc. que fan una donació quantiosa però irrisòria comparada amb el seu patrimoni. Crec que estem cometent un error en l’enfocament. Els acusem de voler fer un acte de promoció, un rentat d’imatge o directament pretendre exculpar-se dels seus possibles «pecats», però en realitat el que han fet està bé. No seré jo qui defensi magnats i multinacionals, de fet, soc dels qui creu que és molt difícil, gairebé impossible, acumular aquestes quantitats de diners de manera totalment honesta. Però en realitat que donin està bé, tant de bo tots aportéssim la part proporcional equivalent dels nostres ingressos a ajudar els altres. Si bé és veritat que evidentment no suposa el mateix sacrifici donar l’1% dels seus ingressos a una persona que guanya 500€ al mes que a una que en guanya 500.000€.
L’origen
Com ens explica Dan Pallota, aquesta manera de pensar ve dels pensaments puritans i calvinistes de fa 400 anys. El lucre continu i desenfrenat entra en contradicció amb els pensaments religiosos en convertir les persones que es lucraven en pecadores i per tant se’ls negava l’entrada al cel.
Per solucionar aquest problema es va crear la beneficència, mitjançant la qual, lliurant el 5% dels teus ingressos als més necessitats a canvi de res la teva ànima es purificava, cosa que et permetia llavors donar via lliure als teus desitjos de lucre sense entrar en cap contradicció moral amb la teva ànima i el teu Déu.
Aquesta «solució» s’ha mantingut de manera generalitzada fins als nostres dies, cosa que ens porta al segon dels plantejaments en què estic d’acord amb Pallota.
La remuneració de la discòrdia
Si per exemple una empresa guanya molts diners especulant a la borsa, entendrem que aquest directiu o empleat té molt de talent per entendre les finances i fer inversions i per tant serà ben remunerat. No importa tant que el seu èxit i tasca s’hagi pogut basar en inversions en països on no es respecten els drets humans, sobre aliments de primera necessitat en països subdesenvolupats, armament per a conflictes bèl·lics o simplement el deute i la necessitat de països asfixiats. El que està clar és que el paio és molt bo en el que fa i mereix guanyar molts diners. Un altre debat és amb què o a costa de què és amb el que guanya diners. Però és un altre debat.
Però pensem ara en una persona que dirigeix o treballa per a una organització solidària, guanya molts diners i té un sou a l’altura d’una multinacional. En aquest cas no importarà que sigui el millor gestionant la seva organització i que tingui idees i talent per aconseguir complir amb èxit les finalitats de la seva organització. Tot això és igual, el que està clar és que el paio i la seva organització són mesquins i menyspreables per guanyar molts diners ajudant els altres.
Si tenim un infermer, un bon infermer que se’n va de voluntari a ajudar a un llogaret remot d’Àfrica, valorarem el seu altruisme, i fins i tot estarem disposats a pagar-li el menjar i l’allotjament, però veurem amb bons ulls pagar-li un sou per això? O pensarem que llavors ja no s’està sacrificant pels altres? Ho fa perquè li paguen, i a més aquests diners es podrien destinar a la compra de més material mèdic i medicaments per a aquells que de debò ho necessiten.
Pensem llavors en el millor cirurgià del món. On estarà treballant, on dedicarà el seu talent i esforços? Probablement i lògicament estarà en un dels millors hospitals privats on només aquells amb un poder adquisitiu molt alt puguin accedir als seus tractaments. I és normal, de cap manera el jutgem per això. Aquest cirurgià seria un bon exemple de com es poden guanyar molts diners ajudant els altres.
Però si aquest cirurgià decidís treballar per a una organització solidària i cobrar 8.000€ al mes pels seus serveis rebutjant els 80.000€ que li ofereix el sector privat probablement seria recriminat o posat en dubte per cobrar 8.000€. D’aquesta manera, amb raó o sense raó, de forma conscient o inconscient, l’estem forçant al fet que li compensi més dedicar-se al sector privat durant 11 mesos a l’any i que, si de cas, l’altre mes sacrifiqui les seves vacances i treballi com a voluntari. El valorarem molt millor, és el millor cirurgià del món, guanya 80.000€ al mes, treballa un mes de franc per ajudar els altres i potser fins i tot fa una donació quantiosa, seria digne d’admirar i no ens faltaria raó, tant de bo n’hi hagués molts com ell.
I n’hi ha, però no tants. O no els suficients. I un dels motius
és que la nostra manera de pensar segons la qual està malament guanyar diners ajudant els altres fa que d’alguna manera el talent flueixi majoritàriament cap al sector lucratiu en lloc del sector solidari.
No és exclusiu del sector solidari
I aquesta manera de pensar no afecta exclusivament el sector no lucratiu. Per exemple, en el tema de la música, el cinema i la pirateria, segur que alguna vegada has pensat o has sentit crítiques i retrets a un cantant o un cineasta que, per exemple, creï una cançó o pel·lícula a favor de la justícia social o d’un tema similar i guanyi molts diners, i alhora reclami els seus drets d’autor i estigui en contra de la pirateria. S’argumenta de vegades per justificar la pirateria que el que li hauria d’interessar és que la seva obra o missatge arribi al màxim nombre de persones possible i per tant no hauria de pretendre guanyar diners i estar en contra que s’hi pugui accedir de manera gratuïta mitjançant la pirateria. Cosa que no se li reclama tant a aquells l’obra dels quals manqui d’un missatge similar, per cert. Però si al nostre artista preferit li retreiem que no busqui remuneració per aquesta feina que tant ens agrada, estem tornant a desincentivar que ho faci. I per tant es torna a repetir allò que guanyar diners fent una cosa bondadosa sigui motiu de crítica.
Un altre exemple més seria aquell pel qual es mira amb mal ull el salari elevat dels nostres polítics, i que vista la seva tasca no ens falta raó per fer-ho. Però d’on neix que els representants polítics obtinguin una bona remuneració? En principi els càrrecs polítics eren gratuïts per defensar el seu caràcter altruista. Però el que a la pràctica passava era que només aquells de classe alta i amb les seves necessitats cobertes podien dedicar-s’hi, cosa que feia que la tasca política es veiés si més no esbiaixada i sens dubte no fos representativa. Quan s’introdueix l’incentiu del salari, no es fa per aprofitar-se del sistema sinó perquè aquelles persones que no eren de la noblesa o l’aristocràcia poguessin dedicar el seu temps a la representació política i participar en la presa de decisions. Per això jo estic d’acord que els polítics cobrin i a més, atesa la seva responsabilitat, haurien de cobrar bé. Això sí, el càstig per utilitzar el seu càrrec i poder de manera fraudulenta hauria de ser fulminant i exemplar, no com ara… Però el que és evident és que «en teoria» la tasca política és una tasca fonamental per al benestar i progrés de la societat i per tant hauria d’estar remunerada. Això no vol dir que un bon salari asseguri talent, no cal més que veure el panorama. Però la idea i l’enfocament es continua repetint. Si exigim salaris baixos o inexistents als nostres polítics una altra vegada estaríem cometent el mateix error i potser allunyant el talent de nou.
Aquest és un problema que s’evidencia de manera recurrent en el nostre sistema econòmic i el nostre sistema de valors que val la pena discutir. Imaginem el contrari, una feina o tasca que ningú no vol fer perquè moralment ens suposa un conflicte. N’hi ha moltes. Segur que ens en ve al cap alguna. El sistema necessita que es dugui a terme però no troba gaires aspirants o ningú ofereix una remuneració alta perquè sigui coberta per algú. Ningú no ho vol fer, així que caldrà pagar bé per convèncer algú que ho faci. La qual cosa ens porta de nou al mateix plantejament: estem d’acord que cal pagar bé aquell que ha de fer una cosa moralment qüestionable, però qüestionem que un altre guanyi diners fent una cosa bona.
Tot i així hi ha moltes excepcions
Són molts els exemples dels problemes que té el nostre sistema sobre això. I amb això no vull dir que no es puguin guanyar diners fent una cosa bona. Si alguna cosa bona té el sistema capitalista és el sistema d’incentiu i recompensa.
I no em malinterpreteu. No seré jo qui defensi aquí el capitalisme, els seus excessos i la seva cobdícia desenfrenada. Però la veritat és que gràcies al seu sistema d’incentius s’han aconseguit innombrables beneficis i avenços per a la humanitat. De vegades només accessibles a uns pocs i d’altres accessibles a tothom. Aquí hi ha l’exemple anterior del cirurgià, però també coneixem infinits avenços tecnològics i científics que han millorat les nostres condicions de vida i molts altres exemples més. Ens agradi o no, en moltes ocasions la cerca d’aquest incentiu econòmic ha estat el que ha provocat o facilitat aquests avenços i millores.
Doble vara de mesurar
Per què aleshores quan es tracta d’un producte o d’una cosa tangible no entrem en valoracions morals, però si el que se’ns ven és l’ajuda, l’afecte, la cura, la protecció, l’amor cap als altres, etc., ens autoimposem com a societat que no pugui existir aquest incentiu i recompensa sovint tan beneficiós quan el sector lucratiu l’empra per fer coses bones?
Potser pel simple fet que un sector és lucratiu i l’altre no. I aquesta és una de les coses en què no acabo d’estar del tot d’acord amb Dan Pallotta. Reclama que es possibilitin els dividends i l’accés a inversors en el sector no lucratiu. Diu que el sector perd accés a una quantitat de fons molt extensa, i no li falta raó. Però recordem que es tracta del sector no lucratiu i per alguna raó ho és. Això pot semblar una contradicció amb el que he defensat anteriorment, i potser ho és, però és l’única diferència que hi ha entre una organització no lucrativa i una empresa que solucioni un problema social, que n’hi ha.
Estic d’acord que incentivem les persones a dedicar el seu esforç, talent i capacitats al sector no lucratiu, però no tant que retornem més diners dels que han lliurat a aquells que ho han fet. Crec que una organització no lucrativa ha de ser eficaç per augmentar el seu capital i per tant la seva capacitat d’actuar, però sempre per destinar-lo a la millora del seu objectiu, i si per a això cal incentivar altres persones perquè hi dediquin el seu temps i talent hi estic d’acord, però no tant per incentivar aquells que des de casa seva tant inverteixen en armes de conflictes que els interessa prolongar com alhora inverteixen en la construcció d’hospitals que aquestes mateixes armes s’han encarregat de destruir.
Contradicció?
No estic segur que això últim no sigui una contradicció per part meva. Si aquestes inversions fan que l’associació augmenti la seva capacitat d’obrar, seguint les meves postures anteriors potser m’hauria de ser igual la moralitat de les persones que hi ha darrere. Al cap i a la fi, encara que els seus altres actes siguin negatius, aquest en concret és positiu… Ens hauríem de negar a acceptar-ho si això fa que ens sigui més difícil aconseguir la nostra finalitat d’ajudar els altres? Potser no o potser sí. Pot ser que si rebutgem aquests diners aleshores flueixin cap a una destinació més qüestionable. Però justificaríem també que una organització recapti per als refugiats que fugen d’una guerra mentre d’altra banda col·laboren amb bancs que inverteixen en les mateixes armes que causen aquest sofriment? Potser l’ideal en aquests casos és aplicar un filtre sobre amb qui col·labores i amb qui no. I encara que sigui complicat, almenys marcar una línia vermella.
Són moltes les contradiccions que pot generar això i el que està clar és que és molt difícil no incórrer-hi. El que és important, segons la meva opinió, és fixar-se almenys unes línies vermelles, i jo, valorant els pros i els contres dels postulats de Dan Pallota, les poso, de moment i a dia d’avui, aquí.
Però crec que, independentment del que pensi jo aquí i ara, allò realment positiu consisteix a tornar a aprofundir i analitzar les nostres valoracions ètiques i morals sobre aquesta qüestió.
De la mateixa manera que reclamo un replantejament en la nostra moralitat a favor de les organitzacions no lucratives. No significa de cap manera que no s’hagin de jutjar; de fet, en altres aspectes soc partidari d’exercir un control, judici i censura més estricte sobre elles. Quan una organització solidària comet frau em sembla molt més greu que quan ho fa, per exemple, una empresa d’estructura piramidal: totes dues han enganyat els seus «col·laboradors», però una cosa és enganyar o jugar amb la cobdícia de les persones i una altra de molt pitjor fer-ho amb la bona voluntat d’aquestes. I, sent ambdues reprotxables, una d’elles és funcionalment i moralment més perjudicial.
Anem pas a pas
Replantejant-se tot això no se soluciona gaire cosa, però almenys es van fent passos cap a la millora. I fruit d’aquestes reflexions es va obrint camí en la cerca d’aquesta solució, que és en definitiva el que fa atractius els plantejaments de Pallota, tant si hi estàs d’acord com si no.
Toca la tecla adequada per obrir el debat i generar una reflexió necessària. La meva és aquesta a dia d’avui, però no és la mateixa que ahir i estic obert a canviar-la demà.
Per als que heu aguantat llegint fins aquí us deixo com a «premi» el vídeo de l’última xerrada TED de Dan Pallota “El somni que no ens hem atrevit a somiar” (The dream we haven´t dared to dream).
(Pots veure’l subtitulat en espanyol a les opcions)